L'escèptic

Va enfilar el camí dels morts. La tramuntana i el pedregam endurien la pujada. Es podria dir que era un home absolutament escèptic, excepte perquè encara creia en el suïcidi. Va arribar a la vora del penya segat. Feia anys que els qui anaven a aquest indret només es feien amb el bitllet d’anada. En veure la bellesa del mar des de aquell punt de vista, l’escèptic va comprendre que la gent no volgués tornar d’allà. No va voler mirar a baix no fós cas que s’ho repensés. Va saltar endavant anhelant sentir per fi la llibertat del vol definitiu. Però l’estrèpit va arribar molt abans del que ell esperava. I no va ser un cop contundent i sord contra la roca sinó, més aviat, el repicar d’un paracaigudista caient contra la copa d’un cocoter. Pocs segons després, l’escèptic va obrir els ulls. El diàleg de les gavines el confonia. Radis, cúbits, fèmurs, cranis, omòplats, húmers, costelles... Milers d’ossos d’antics suïcides s’havien acumulat sobre les roques fins a arribar a formar una muntanya esquelètica davant del barranc. Els darrers en saltar devien haver mort lentament després de rebre un fort cop que els havia deixat malferits. Però ell havia caigut dempeus i estava pràcticament il·lès, mig ensorrat a l’ossam. És va aixecar reconfortat per un intens sentiment d’orgull i va refer el camí dels morts cap al poble. La seva vida ja tenia un sentit complert. Ara podria dir a tothom que era un escèptic de debò, perquè ja no creia ni en la vida ni en la mort.

Rufí