Al fons, Portlligat

Resseguiràs el camí de la costa.
Vorejant l’escull de roques.
Passaràs per Cala Guiola.
El peu que un dia posaràs a l’aigua.
Un timó de matèria orgànica que desfarà la teva trajectòria.
La força imperceptible d’una aleta de cavall marí.
L’esforç del vent per aixecar un cabell.
El misteri corona el cim d’un penya-segat inofensiu;
una terrissa sempre té història.
Un taller grec
o un artesà de garden center amb els braços de metall.
El lloc del part no importa.

T’aturaràs a una platja de roca
i a un barranc de sorra.
Estrats oblics a la pedra:
Són ells que estan torçats?
O són les meves òrbites?
No! No és cap disbarat.
Cap planeta gira més que l’ull.

I aquest motor que bufa benzina no trencarà cap màgia.
Un dia serà antic i recordat com una àmfora.
La seva panxa negra i brillant;
la seva tos perenne...

Si has començat resseguint el camí,
buscant la coherència del discurs,
no caldrà perseguir
la justificació del text.

La digressió sense destí aparent,
queda aplacada pel sentit del camí de la costa,
per l’escull de roques,
pels dits del teu timó,
per un profund misteri de terrissa,
per la brisa que aixeca els cabells de la terra
i, sobretot, pel brunzit del motor que tot ho lliga.
Com aquest port, lligat a un altre port
per una força invisible i mil·limètrica.
Com la mètrica impossible
que lliga i allibera aquest poema.

Ru...fí