jueves, diciembre 10, 2009
El temps passa i continuo jugant a amuntegar peces. Dues sobre l'altre. Una sobre les altres. En vertical, una a cada lateral de la peça que està recolzada sobre la seva esquena negra. Procurant evitar la semiesfera metàl·lica que hi ha al melic de cada cara blanca. En horitzontal, unint dues peces que senyalen cap al cel en paral·lel. Esquivant els petits solcs negres que marquen per sempre la vida de cada peça, psicatrius on no vull relliscar. Per això amb cura torno a posar-ne dues més en vertical.
Ja noto la tremolor de l'estructura, però no pararé de posar-ne fins que la meva obra es desplomi davant dels meus nassos. I quan senti l'estrèpit de cossos de plàstic sobre la fusta no podré evitar somriure, nerviós com un nen. Havia de passar en algun moment o altre. Ja ho sabia, però la destrucció sempre em sorprèn.
Rufí
martes, noviembre 17, 2009
Els joves de veritat
Hi ha una generació, ja no tan jove, que es caracteritza perquè continúa intentant escriure bé els correus electrònics, sense cap falta ortogràfica, amb la única intenció de demostrar als altres que no és un garrulo. En canvi no té problemes en enviar els sms encriptats en abreviatures, sinalefes, sigles, acrònims i trancripcions fonètiques sempre qescurcin l txt. Els joves de veritat han estés aquest nou idioma a qualsevol comunicació escrita sense complexes. Saltant-se un prejudici inútil amb el lloable objectiu de estalviar-se lletres innecessàries.
Rufí
sábado, octubre 31, 2009
Crisis
Baja un mormón por la calle Escorial con la compra.
Viene del super cabizbajo, lleva gafas de empollón.
Un mormón: camisa blanca. Mike Hardy:
en el pecho el cartelito del buzón.
Baja un mormón por su puesto cabizbajo,
Rufí
Viene del super cabizbajo, lleva gafas de empollón.
Un mormón: camisa blanca. Mike Hardy:
en el pecho el cartelito del buzón.
Baja un mormón por su puesto cabizbajo,
un mormón sin su clon.
Rufí
martes, octubre 27, 2009
No et queixis
Jove treballador mal remunerat, deixa't vexar. No perdis l'oportunitat de ser mortificat pel director. La millor forma de digerir la humiliació és empassar. L'única forma de suportar el fuet és rebre'n cops a diari. Desperta't jove empleat, agraeix cada minut de feina. Pensa que podries estar a casa amb els pares demanant diners per anar a fer una miserable cervesa amb els amics. No ho dubtis, convertir l'esclavitud en habitud és l'única forma de sentir-se lliure.
Rufí
jueves, octubre 15, 2009
Provocar
Abans per ser provocador s'havia de ser rebel com el James Dean,
ara s'ha de ser retrògrada com el Salvador Sostres.
Rufí
martes, septiembre 15, 2009
domingo, septiembre 13, 2009
L'intestí gros
Remou la brossa amb l'estómac regirat per una febre buida i a la vegada insaciable. Busca com un caçador de bolets d'or, amb l'instint afilat, destriant les bosses que no contenen premi, que són la immensa majoria. Un drap brut pot servir per amortir les agulles del fred que se li claven als peus cada nit negra, quan finalment s'estira i tot el dolor aprofita que baixa la guardia per abraçar-lo. Una abraçada contraria a l'abraçada, com la d'un violador a la seva víctima després d'acabar la feina.
Evidentmet l'or que busca és figurat. Trobar un bracalet o un anell d'or, extraviats mercè del sabó antigreix, seria talment com trobar un embàs de tetrabrick. Qui donaria crèdit a aquell or arraulit a la mà bruta d'un indigent?
No, no... L'or que busca és menjar pels coloms, és la pera que la Mireia va mossegar per primer cop i va tornar a deixar al plat per últim cop perquè estava massa verda. L'or que busca és fred i costa de mastegar, com l'or de veritat. Per això quan obre la tapa del container i a dalt de tot hi veu una bossa de supermercat pensa que estaria bé que no hagués d'enfonsar les mans dins del sempre imprevisible rebuig. Que estaria bé que aquella bossa contingués or. Però també pensa que poques vegades un bolet dels bons està tant a la vista, sempre cal buscarlos a l'ombra humida, a l'humus, sempre més olorós a les profunditats del bosc i més pudent a les del contenidor. I quan agafa la bossa sense esperança i nota que està calenta no pot evitar pensar en un entrepà de llom i formatge. Però aquest és el camí que prèn la seva imaginació, fugaç, empalagada per la febre d'or. Continuarà burxant a l'intestí gros de la humanitat i de les seves mascotes, buscant un desperdici aprofitable. Ni tant sols obrirà la bossa de supermercat, perquè sap de bona tinta que conté una merda de gos.
Rufí
Evidentmet l'or que busca és figurat. Trobar un bracalet o un anell d'or, extraviats mercè del sabó antigreix, seria talment com trobar un embàs de tetrabrick. Qui donaria crèdit a aquell or arraulit a la mà bruta d'un indigent?
No, no... L'or que busca és menjar pels coloms, és la pera que la Mireia va mossegar per primer cop i va tornar a deixar al plat per últim cop perquè estava massa verda. L'or que busca és fred i costa de mastegar, com l'or de veritat. Per això quan obre la tapa del container i a dalt de tot hi veu una bossa de supermercat pensa que estaria bé que no hagués d'enfonsar les mans dins del sempre imprevisible rebuig. Que estaria bé que aquella bossa contingués or. Però també pensa que poques vegades un bolet dels bons està tant a la vista, sempre cal buscarlos a l'ombra humida, a l'humus, sempre més olorós a les profunditats del bosc i més pudent a les del contenidor. I quan agafa la bossa sense esperança i nota que està calenta no pot evitar pensar en un entrepà de llom i formatge. Però aquest és el camí que prèn la seva imaginació, fugaç, empalagada per la febre d'or. Continuarà burxant a l'intestí gros de la humanitat i de les seves mascotes, buscant un desperdici aprofitable. Ni tant sols obrirà la bossa de supermercat, perquè sap de bona tinta que conté una merda de gos.
Rufí

