La capella

A la capella s'hi apleguen i resen en silenci,
i callen tots els crits que tenen dins.

Cap al final de la missa la mare superiora
els ordena que es donin la pau.
Elles es donen les mans afligides
i tremoloses.

A la capella hi fa fred, pero no és el fred,
són els sentiments que els recorren els cossos
desgastant tots els organs vitals.
Sentiments continguts durant anys,
termites transparents que corquen els ossos.

Llavors, extasiades,
confonen el silenci amb la pau
i fins i tot n'hi ha que somriuen alleugides,
alliberades del seu claustre.
Somriures que bé podrien ser
estrevades als llavis,
miratges d'hipotèrmia.

Però el fred de la capella torna,
no ha marxat mai,
i la mare superiora ordena de nou silenci.
No cal que digui res,
només aixeca el rostre impassible
amb aquells ulls negres que miren
uns centimetres per damunt dels caps de l'auditori.
Un ulls negres que busquen un Déu
tant callat com els seus adeptes.

Així recorden les dones de pell
blanca, flonja i vella
el vot de mort que van contraure
quan van abandonar la seva vida,
ben enfora! ben enrrera!
més enllà de la capella.

Rufí