El que vas a dir

A vegades dius alguna cosa i mires els ulls dels altres i penses "no, no ho diré com ho anava a dir. Perquè si ho dic com ho anava a dir no ho entendran". I llavors comences a pensar en com dir-ho perquè ho entenguin. Creus que no ho entendran, no perquè creguis que són tontos, els teus amics no són tontos, que va, això no ho penses. Creus que no ho entendran perquè el que vas a dir és difícil d'entendre.

Així que comences a parlar i abans dir el que va a dir, ho expliques. A mesura que parles vas definint algunes del les coses que has dit, que estás dient o que diràs d'un moment a l'altre. Creus que és necessari aclarir certs unts del teu discuts abans que qualsevol dubte desvii els altres del camí de la conversa i es perdin en un mar de paraules, expressions o idees que són incapaços de canalitzar.

Tu tens la sensació que ho tens tot més o menys controlat, saps de sobres que d'un auditori de, per exemple, quatre persones es probable que una, dues o fins i tot a vegades tres d'elles, sàpiguen perfectament la definició d'alguna de les coses vas definint mentre parles. Saps que si són tres els que ja saben el que en aquell moment els estás explicant, la tensió que intentes mantenir en el procés de transmissió del teu emotiu missatge pot decaure, però tot i així prefereixes córrer aquest risc i exposant-te a la tragèdia absoluta que en algun moment de la teva estudiada exposició cap dels quatre membres de l'audiori t'estigui escoltant, t'atures en tots els conceptes que creus fermament que són necessaris perquè el que vas a dir s'entengui.

A partir d'un moment determinat, el teu to de veu i la teva forma d'allargar les paraules deixa entreveure que ha arribat el compte enrere. És obvi que et prepares per esclatar en una conclusió apoteòsica i per primer moment notes que els teus quatre amics et miren amb autèntica atenció.

I mig segon després de pronunciar la teva darrera paraula. Mig segon deprés de descobrir la peça clau del teu relat vibrant, com a prova evident que sempre o gairebé sempre utilitzes masses paraules per explicar les coses, ells, els teus amics, els que sempre t'escolten, et diuen: "I ja està? Això era allò tant important que ens havies de dir?

Rufí