jueves, abril 27, 2006

Un trasto més

Em falten superfícies on recolzar-me.
L’escriptori està ple de llibres;
els marbres i les taules plens de plats.
Plats, gots, ganivets, olles, forquilles...

On dimonis deu parar el bolígraf?
Deu estar entre els llibres,
o potser en una butxaca dels pantalons i camises que s’amunteguen a tots els racons de la casa.

No trobo les sabates i caminar descalç en aquesta foscor es un perill.
Qui sap si a la primera passa em clavaré les agulles del costurer que un dia, quan encara cosia, es va escampar pel terra;
o un vidre de la gerra que vaig llençar indignat contra el mirall.

I en cas que trobi el bolígraf, on dimonis escriuré?
Puc començar a escriure a les parets i afavorir el pas inexorable del desordre.
Però si el que vull és això, perquè buscar el bolígraf?
perquè buscar superfícies on recolzar-me?
Em penso que em quedaré aquí quiet, en aquests vint centímetres quadrats de sol,
on l’únic trasto que hi cap sóc jo,
col·locat dempeus enmig d'un desgavell irreparable i fosc.

sábado, abril 22, 2006

La gent de New York

Laberints tèrvols
i fluorescents esporoguits
tremolant als carrers inconclusos;
Aquest soroll de ferro als ulls
i uns nervis constants a les cames.

Als ruscs
per descobrir els seus destins
s’hi enfilen com esperma
per les dreceres de llum.

Això i el mar
rebregant-se a l’esquena del monstre
Això i el pont de Brooklin
on si ancoren diminuts transatlàntics.

I a més a més el vent mut
i un pulmó de fulles i flors
que travessa la bèstia de vidre i morter.

Al cim dels ruscs
per les dreceres de llum,
s’hi enfilen com cucs
per descobrir els seus destins.

Laberints sencers entre edificis.
Laberints sincers endins.


Ru...fi

sábado, abril 01, 2006

A les antenes de Pals

Martini, romesco i calçots
i un poble sencer que tremola
de veure tants gots.

Ai quin calvari!
Que dur que és aquest sol de safari
després d’una nit tan desperta!

No! ja no es senten les veus,
però fins ara han cridat tant
que han plogut botifarres.

I quan els més punks han deixat les guitarres
i s’han adormit entre cendres i vins,
ni tan sols les antenes s’aguantaven dempeus.

Ai, quin calvari!
ai quin Pal!
Aquesta pujada infernal.

Al mig del carrer,
un ancià amb tupè corteja a una vella.
S’apropa a la verge que fa de cambrera
i li diu jovial:

“Madamme si vous plait.
Vous avons paella?”