La primera lliçó

És el primer dia de classe. Els alumnes xerren. El professor entra, treu el seu bloc de notes i el deixa damunt la taula. Torna a la pissarra i hi escriu “Primera lliçó:” .

Es gira. Els alumnes no callen. Els mira. Sembla que van a callar però n’hi ha que continuen parlant. Les veus tornen a créixer. El professor encara els mira, però no callen. Amb calma, torna a la taula s’asseu i comença a repassar les seves anotacions. La fressa continua. Per moments creix, per moments es converteix en una remor. Sembla que el fil de veu es desfarà del tot i donarà pas al silenci però poc a poc el xivarri torna a apoderar-se de la sala vibrant com una corda d'acer. El so reverbera a les parets, puja al sostre, torna a baixar i rebota a la closca del professor.

El temps avança. S'’aixeca i va a la pissarra, torna a mirar els alumnes. Aquest cop amb una mirada morta. Mira cap a dins seu, com si estigués reflexionant. Ni somriu, ni fa cara d’enfadat. Té una expressió neutra com si no li importés en absolut que els alumnes no callin. I efectivament, no callen. Ben al contrari, semblen cada cop més excitats com si en cap moment haguessin vist el professor. Com si encara no hagués entrat a l’aula.

Ja no es conformen amb parlar amb el company del costat. Parlen tots amb tots, trenen converses que arriben d’un extrem a l’altre de la sala. Tots parlen. Parlen. Criden perquè la seva veu arribi el més lluny possible, reboti si pot ser a la pissarra i torni a barrejar-se amb la veu dels companys. Llargues branques de so s’allarguen d’un costat a l’altre de la sala. Troncs de veu aguda punxen el sostre i claven les arrels al terra esquerdant les rajoles fredes i verdes.

Al bell mig d’aquest frondós bosc d'exaltació el professor resta impassible, com una roca morta davant la pissarra.

Ni tant sols el timbre que ara sona pot apagar aquesta cridòria, només pot allunyar-la. Els alumnes comencen a marxar cap al pati sense deixar de parlar entre ells. L’estrèpit es desplaça augmentant de volum, estimbant-se un altre cop al clatell del professor, que ara dona l’esquena als alumnes i acaba la frase que havia començat a escriure a la pissarra: “Si parleu i no escolteu, mai aprendreu res”.

Alex Rufí