martes, julio 28, 2009

El sospitós

Va entrar a la botiga amb cara de pau, cara de calma espiritual, de serenor, amb un somriure tant relaxat que es desfeia a mig camí. Veient aquella cara desmesuradament feliç qualsevol hagués sospitat. El rictus estàndar d'una cara per anar bé ha de ser seriós. No massa potser, però al cap i a la fi seriós o si més no neutre, inexpressiu. No pot ser un somriure permanent. Ningú és feliç permanentment, ningú està còmode sempre, ningú somriu cada cop que la brisa marina li acarona les galtes. De fet, la brisa marina pot ser molt molesta, fins i tot pot ser catalogada de "vent del matí dels collons" o de "perquè s'ha d'aixecar aquesta ventada de merda cada cop que surto de casa per anar a treballar?". 

Va entrar a la botiga amb la mirada perduda i aquell somriure sobreactuat, fingint que els pensaments que li passejaven pel cap eren agradables i el feien somriure inevitablement. Per això quan em va preguntar si estava lliure la cadira del meu costat li vaig dir que no. Aquesta està ocupada, i les 24 cadires que tens al teu voltant i que ara estan buides, estan ocupades. Qualsevol amb un dit de seny ho hagués fet. 

En efecte. No va deixar de somriure. 


viernes, julio 10, 2009

El brocanter

Va treure l'usb polsós del calaix metàl·lic.