jueves, junio 04, 2009

La vida és un test (no cal respondre totes les preguntes)

El Ramon i el Lluís són amics, els dos estan a la plaça Rius i Taulet i els dos, entre moltes altres coses secundaries, intenten lligar amb una argentina que està boníssima. L'argentina parla amb tots dos. Ells estan acostumats a lligar, es mouen comodament entre comentaris insubstancials però graciosos i mirades picants que son les autèntiques missatgeres de la nit. Però si ells s'hi senten còmodes ella el doble. La noia fa un acudit dolent que sap que es dolent però que, com que està boníssima, es pot permetre. El Lluís riu, el Ramón es descollona. Exagera -pensa en Lluís- se li veu massa el llautó. I es clar que se li veu, no veus que l'està mostrant tot Lluís? Se l'està jugant a una sola carta. 

Al cap d'uns segons de conversa sobretot corporal, l'argentina sospira: ay Ramon... Però no és un ay qualsevol, és un ay que desequilibra la balança, que la rebenta vaja. I seguidament diu -mentre el Ramon pensa que ja està al sac- porqué tu Ramon ¿de que trabajas? ¿de que trabajan ustedes chicos? I ho diu amb aquell accent que els posa a tots dos ben catxondos. Llavors el Lluís espera en silenci perquè sap que és el seu moment, un moment que miraculosament ha renascut del no res. Quan el Ramon hagi dit que treballa fent enquestes a la plaça Catalunya el Lluís inflarà , gaudint del moment, els seus pulmons, i dirà amb una veu greu i melosa: Soy arquitecto. No dirà, trabajo de aquitecto, dirà, soy aquitecto. Mentre en Lluís fa càlculs mirant els pits de l'argentina i contenint un somriure de victòria, en Ramón respon: 23 centímetros.