domingo, septiembre 13, 2009

L'intestí gros

Remou la brossa amb l'estómac regirat per una febre buida i a la vegada insaciable. Busca com un caçador de bolets d'or, amb l'instint afilat, destriant les bosses que no contenen premi, que són la immensa majoria. Un drap brut pot servir per amortir les agulles del fred que se li claven als peus cada nit negra, quan finalment s'estira i tot el dolor aprofita que baixa la guardia per abraçar-lo. Una abraçada contraria a l'abraçada, com la d'un violador a la seva víctima després d'acabar la feina.

Evidentmet l'or que busca és figurat. Trobar un bracalet o un anell d'or, extraviats mercè del sabó antigreix, seria talment com trobar un embàs de tetrabrick. Qui donaria crèdit a aquell or arraulit a la mà bruta d'un indigent?

No, no... L'or que busca és menjar pels coloms, és la pera que la Mireia va mossegar per primer cop i va tornar a deixar al plat per últim cop perquè estava massa verda. L'or que busca és fred i costa de mastegar, com l'or de veritat. Per això quan obre la tapa del container i a dalt de tot hi veu una bossa de supermercat pensa que estaria bé que no hagués d'enfonsar les mans dins del sempre imprevisible rebuig. Que estaria bé que aquella bossa contingués or. Però també pensa que poques vegades un bolet dels bons està tant a la vista, sempre cal buscarlos a l'ombra humida, a l'humus, sempre més olorós a les profunditats del bosc i més pudent a les del contenidor. I quan agafa la bossa sense esperança i nota que està calenta no pot evitar pensar en un entrepà de llom i formatge. Però aquest és el camí que prèn la seva imaginació, fugaç, empalagada per la febre d'or. Continuarà burxant a l'intestí gros de la humanitat i de les seves mascotes, buscant un desperdici aprofitable. Ni tant sols obrirà la bossa de supermercat, perquè sap de bona tinta que conté una merda de gos.

Rufí