L'home cansat

L'home cansat sempre intenta fer activitats. Moure's per trobar noves aventures a l'àgora. Camina pel barri molt a poc a poc, cada dia fa el mateix camí, des de casa seva fins al banc que hi ha a un racó estratègic del parc on pot observar tot el que s'hi mou. Avui, la canalla crida i juga a pilota, les senyores s'aturen a xerrar recolzades als carrets de la compra o sostenint les bosses del supermercat com si fossin l'eix d'una bàscula romana. Una senyoreta passeja un gos blanc, pelut, menut i bellugadís com una baldufa histèrica.

Però amb qui de debò voldria estar és amb els tres homes de la seva edat que poleixen amb zel les seves boles de petanca abans d'entrar en acció. L'home voldria apropar-s'hi i xerrar, i no és pas la timidesa el que el fa enrere. És que..., si està tant bé al banc! Només pensar que s'ha d'aixecar, caminar fins allà i dir-los als tres homes que tenen la seva edat que vol jugar amb ells ja s'esgota. Per no parlar de l'esforç que li suposaria haver de fregar una sola d'aquelles esferes platejades. I ja no vol ni imaginar-se haber-ne de carregar una fins a l'extrem de la pista i llançar-la amb la força adient per apropar-la el màxim al bolig. Déu meu! pensa, no crec que pugués aixecar ni tan sols aquella bola menuda encara que fos de suru.

Mentre medita, ben a poc a poc, per no saturar-se, sembla que se li pronunciïn més les ulleres que li caven i enfosqueixen el sud dels ulls i que se li aixargallin més les galtes i el front calb que li arriba fins al clatell. Tot i així sembla molt més vell del que és. Tothom qui el veu allà assegut amb els braços estesos i recolzats al llom verd fosc del banc pensa, "com dimonis haurà arribat aquí aquest bon home sense bastó ni cadira de rodes? L'hauran portat en llitera poràtil?" Ell procura no desplaçar-se, i sembla un cargol lent. Gairebé sembla que no respiri. Cap indici de vida, excepte uns ulls entreoberts i permanentment irritats, que roten com els planetes mandrosos d'una galàxia senil.

Però ell no és mandrós, és el seu cos que no el segueix. Per dins és un motor d'idees, un motor diesel es clar o encara millor un motor solar que s'alimenta amb l'energia d'un sol tèrbol. Ell pensa molt, i sovint és ingeniós, si més no inicialment. Per exemple, ara es pregunta què passaria si la bola que està a punt de llançar un dels tres senyors fos la bola màgica de cristall d'una mèdium. S'imagina aquella circunferència tridimiensional i curvilínia pels aires, i una dona darrera seu cridant: "no la llancis, no la llencis animal! o et t'escupiré un malefici!" I llavors s'imagina la dona saltant com un porter de d'handbol, allargant la mà per agafar la fràgil estructura abans que escalti. I la bola topa amb el terra pedregós i no amb la flonja mà de la bruixa. I en aquell moment l'home es cansa d'aquesta idea, i es queda aturat a mig pensament. El seu rostre es congela uns segons en un rictus que ha anat forjant pas a pas mentre pensava i que ara es dissipa imperceptiblement.

Seria fàcil que l'envaïsin sentiments hipocondríacs o depressius. Però ell és feliç, tot i que creu que ho seria més si pogués fer tot el que desitja, com per exemple tornar als nens la pilota de plàstic que li acaba d'arribar rodolant als peus. Però, si està tan bé al banc! I no és mandra, ni tristesa, ni cap mena d'impediment físic. De debò que li agradaria acotxar-se fins a la pilota, recollir-la i donar-la al nen tot somrient i mostrant la seva simpatía natural. Però no pot perquè està molt cansat. En pocs segons, els nens tornen a estar al davant de la porteria que han pintat amb guix a la paret de totxo d'un dels edificis que delimita el parc. I ja es dissipa, de nou, el mig somriure que l'home ha esbossat en veure aquell menut apropant-se per recollir la pilota dels seus peus inmòbils.

A la darrera visita a la clínica l'home va sortir reconfortat. El metge li va dir que no tenia camp patologia, que no es preocupés perquè estava com un roure. La seva dona, que l'acompanyava, va pensar que devia referir-se a un roure centenari agonitzant enmig de les silencioses raneres de la mort vegetal.

Rufí