Turbulències

Les turbulències comencen quan ell diu que ahir a la nit, just abans d’adormir-se, va veure un nen a l’habitació al peu del llit de matrimoni. Ella li pregunta que què vol dir amb això? Ell insisteix en el tema del nen. “Ahir a la nit, abans d’aclucar els ulls vaig veure un nen. Vaig tornar a obrir els ulls de cop, com un mussol, i el nen estava allà i em somreia càlidament. Fins i tot em va dir bona nit i jo vaig estar una bona estona davant del llit, amb el cos fred i rígid com una barra de ferro, fins que no recordo quan m’he adormit.” Ella li diu que devia estar entre la vigilia i el somni. Que son imaginacions seves, que prou d’oniromància i que es mengi les torrades. En veure la seva insistència ella deixa de parlar i continua esmorzant mentre s’hipnotitza amb el remolí de cafè i llet, resseguint amb calma les línies blanques i marrons, denses i cremoses.

Al matí següent la història continua. “Ahir a la nit el nen va tornar a venir a l’habitació. Va dir que volia dormir entre els dos. No sé d’on vaig treure esma per dir-li que no. M’ho va demanar amb vehemència. Es va apropar molt i vaig poder explicar-li amb un fil de veu que no pugés al llit perquè havies treballat molt tot el dia i estaves molt cansada. Al final va cedir i va marxar.” Al cafè turbulències, les línies de crema densa avui no la relaxen, l’ofeguen com sogues fins que pot tornar a agafar aire. “Comences a espantar-me . De veritat, prou de bromes de mal gust”. Ell insisteix tant que al final ella li diu que si torna a parlar així del nen, no dormirà amb ell aquella nit. Ell traga saliva i s’aixeca per fer-se un altre cafè sol i quan veu caure el líquid negre pensa si aquella foscor nítida és pura calma o pura tempesta.

Plano curt zenital de la tassa de cafè. Zoom lent cap a dins del cafè. Pantalla completament negra. El·lispsi. Zoom que s’obre a poc a poc. Comença a distingir-se una pupil·la negra com el cafè. És una de les seves pupil·les. Son els seus ulls de mussol una altra vegada. El plano s’obre fins que es veu tota l’habitació.

Tots dos són al llit i el nen és al costat d’ell, xiuxiuejant-li alguna cosa a cau d’orella mentre ella dorm. El nen li està dient que la mati. “Mata-la –li diu-. Ofèga-la ara que dorm“. Ell escolta el el nen i de reull mira la seva dona. Barra de ferro. Segons de paràl·lisi fins que tot d’una s’arma de valor. D’un sol cop s’incorpora, l’agafa pel coll i l’esprem amb totes les seves forces. Nota com es tensen tots els seus músculs, com intenta cridar, com se li esgota l’aire. L’estreny i l’estreny fins que sent espetegar les vertebres com rostolls.

Fogons. Quan el cafè comença a pujar un xiscle es sobreposa al xiulet de la cafetera. És ella, que s’acaba de llevar amb el cadàver fred i pàl·lid del nen damunt del llit.

Alex Rufí

L'obra mestra

És el primer dia de l’exposició. Està ansiós per entrar-hi. S’hi atura davant. L’observa amb ulls de nen, de ben a prop, en detall. Somriu mentre els colors de la composició li espeteguen a les ninetes. S’allunya uns passos. En calcula més o menys les mides. Retrocedeix uns metres més. Ara l’observa a distància, en el seu sentit més global. L’obra muta amb el pas intermitent dels visitants i torna al seu estat pur quan les siluetes deixen de fer-hi interferències

Torna a apropar-s’hi, per comprovar si la percepció sobre el que ha vist ha canviat. Ressegueix els traç del pintor amb cura, calcant l’obra amb els ulls. A poc a poc, intenta recrear el que va sentir l'autor. Porta una bona estona absort en aquesta activitat mental que l’elecrtitza i les pupil·les li omplen els ulls d’una atenció negra i brillant com la turmalina. Ulls de serp. Ulls de morena que observen la presa des d’una esquerda fosca a la roca negra. De gavina que veu uns ulls i vol menjar-se’ls. Un membre de la seguretat del museu el vigila hieràtic des de la cadira.

L'embafa una dèria ja no només per la obra, sinó per l'objecte, pel marc, per la tela, pels pigments. L'obsessiona posseir-los, tenir-los amagats sota pany i clau perquè ningú els desgasti ni tan sols amb la mirada. Tracta d'apagar aquest sentiment que sap que només li pot generar frustració mirant de trobar referències biogràfiques a la temàtica de l’obra. Repassa –mentalment- fil per randa la biografia de l’artista que abans d’anar a l’exposició a llegit minuciosament. També tracta d’identificar-ne les influències. Vol trobar reminiscències plàstiques i ètiques. Impregnar-se de l’aportació d’aquest artista a la història de l’art. Del pas, -més curt o més llarg- que va significar que la seva obra hagi arribat ara a la ciutat. De quin museu proveé l'obra ? O prové de les mans d’un col·leccionista? I si és així de quin? Quina personalitat té aquest col·leccionista? Què l’ha portat a adquirir precisament aquesta obra? O és que l’ha heredat? I si és així de qui l’ha heredat? I sinó, perquè havia decidit comprarla? Tenia un interès exclusivament pecuniari o s'hi va deixar els estalvis?

Mentre s’autointerroga, respon ara aquí, ara allà i deixa preguntes a l'aire, la mirada se li separa del cervell navegant a la deriva en un naugragi de color i de geometria. I quan la ment fa clic i connecta un altre cop amb els ulls, gairebé es queda cec en trobar-se de nou davant d’aquella rutilant obra d’art. Des de la cadir, el vigilant de la sala no li ha tret els ulls de sobre. De fet, ja ha donat l’ordre a tot l’equip de seguretat perquè les càmeres l’enfoquin.

S’apropa molt a l’obra, tant que l'òrbita dels seus ulls inflats de passió supera la línia invisible de seguretat que el separa del quadre. D’una embrenzida supera el límit i toca la superfície del quadre. Ningú li crida l’atenció i això el fa tombar la mirada instintivament cap al lloc d’on provée aquell silenci torbador. El guarda continua assegut, i és evident que el mira, però no diu res, ni s’immuta. Està immòbil a la cadira. Serà una estàtua? Potser el guarda és una obra d'art més i per això no es mou? -pensa.

Llavors es deixa anar del tot. Restrega el seu cos al quadre, hi clava les ungles amb tanta passió que atravessa la tela. D’una urpada d’ós n’arrenca bona part. La pintura seca se li clava dins les ungles i li fa mal, però es un mal que l’excita. Tota la sala el mira però cap visitant ho pot impedir. S’està follant l’obra. Se l’està follant davant de la gent, davant de les càmeres de seguretat i davant del guarda que ja no pot evitar somriure i sortir-se del paper en veure que per fi, després de tanta paciència, ha pogut executar la seva nova obra mestra. Les càmeres continuen gravant. L'escena quedarà enregistrada per sempre.

Alex Rufí

Escultures paradoxals 1

Una gabia engabiada.

Alex Rufí

Funàmbuls

Som funàmbuls que caminen de nit sobre cordes invisibles.

Alex Rufí

Els diners no importen

Els diners només importen a partir de certa quantitat, o sigui que no importen.

Àlex Rufí

?

Si sóc conseqüent amb la meva inconseqüència, aleshores sóc conseqüent o inconseqüent?

Naufragi

Allarga els dits però no la toca,

la nit s'estimba al seu cos

com una onada a la roca.

Alex Rufí