viernes, febrero 24, 2012

S’hi oposa rotundament

No, no i no! Ni parlar-ne! Només faltaria... No! Que dic que no i quan dic que no és que no. No saps que vol dir no? Ene o, ene o. No. Nno, Nnnnno, Nnnnnnnooooo. Negatiu. Per sobre del meu cadàver. Ni se t’acudeixi pensar que algun dia diré una cosa diferent de no. No. No i s’ha acabat.

Rufí

domingo, febrero 19, 2012

Massa endins

Ja sóc massa endins de la teva mirada:
cada cop que ploris,
les llàgrimes brollaran dels meus ulls.

Alex Rufí

viernes, febrero 17, 2012

La frase

Va dedicar tota la vida a escriure una frase. Cada dia a les 9 del matí treia un llapis i una goma del calaix, esborrava les paraules que no l’acabaven de convèncer i n’escrivia d’altres. Hi havia dies que només era una paraula, però sempre en trobava alguna que no li acabava de fer el pes. De vegades, es limitava a esborrar-ne una i deixava la frase incompleta fins al dia següent, o fins a l’altre. La qüestió és que fins que no estava completament convençut que en aquell buit hi anava una altra paraula no l’escrivia. Però al dia següent tot podia canviar. Podien canviar les circumstàncies o podia créixer o decréixer ell personalment. Tot era susceptible de ser descartat i reescrit. Per això no hi havia cap paraula de la seva frase que no acabés desapareixent en un moment o altre. La frase mudava com una serp i les paraules que eren tant vives i lluents com escames quan encaixaven per primer cop al cos de la frase, al cap d’un temps, més tard o més d'hora, queien com pell morta.

Alex Rufí

Tempus fugit

Encara que sàpiga que no el llegirà el compra cada dia, perquè creu que allà, aferrat entre l'avantbraç i les costelles, hi té el present.

Alex Rufí

miércoles, febrero 15, 2012

La primera lliçó

És el primer dia de classe. Els alumnes xerren. El professor entra, treu el seu bloc de notes i el deixa damunt la taula. Torna a la pissarra i hi escriu “Primera lliçó:” .

Es gira. Els alumnes no callen. Els mira. Sembla que van a callar però n’hi ha que continuen parlant. Les veus tornen a créixer. El professor encara els mira, però no callen. Amb calma, torna a la taula s’asseu i comença a repassar les seves anotacions. La fressa continua. Per moments creix, per moments es converteix en una remor. Sembla que el fil de veu es desfarà del tot i donarà pas al silenci però poc a poc el xivarri torna a apoderar-se de la sala vibrant com una corda d'acer. El so reverbera a les parets, puja al sostre, torna a baixar i rebota a la closca del professor.

El temps avança. S'’aixeca i va a la pissarra, torna a mirar els alumnes. Aquest cop amb una mirada morta. Mira cap a dins seu, com si estigués reflexionant. Ni somriu, ni fa cara d’enfadat. Té una expressió neutra com si no li importés en absolut que els alumnes no callin. I efectivament, no callen. Ben al contrari, semblen cada cop més excitats com si en cap moment haguessin vist el professor. Com si encara no hagués entrat a l’aula.

Ja no es conformen amb parlar amb el company del costat. Parlen tots amb tots, trenen converses que arriben d’un extrem a l’altre de la sala. Tots parlen. Parlen. Criden perquè la seva veu arribi el més lluny possible, reboti si pot ser a la pissarra i torni a barrejar-se amb la veu dels companys. Llargues branques de so s’allarguen d’un costat a l’altre de la sala. Troncs de veu aguda punxen el sostre i claven les arrels al terra esquerdant les rajoles fredes i verdes.

Al bell mig d’aquest frondós bosc d'exaltació el professor resta impassible, com una roca morta davant la pissarra.

Ni tant sols el timbre que ara sona pot apagar aquesta cridòria, només pot allunyar-la. Els alumnes comencen a marxar cap al pati sense deixar de parlar entre ells. L’estrèpit es desplaça augmentant de volum, estimbant-se un altre cop al clatell del professor, que ara dona l’esquena als alumnes i acaba la frase que havia començat a escriure a la pissarra: “Si parleu i no escolteu, mai aprendreu res”.

Alex Rufí


viernes, febrero 03, 2012

Glaç

Perquè no mori glaçada li dona el seu cos
i quan més l'abraça més la fon.

Alex Rufí